Espanyol

VICENTE MORENO

ENTRENADOR DE L’ESPANYOL

“M’agrada tenir-ho tot sota control”

“Soc una persona efusiva, amb molt nervi i mala llet, però amb l’experiència i els anys ho calmes tot”

“Tinc uns mínims, però no pots tractar tots els futbolistes de la mateixa manera; jo no tracto igual el meu fill i la meva filla”

He treballat amb psicòlegs i tot això m’ha ajudat a modelar-me; soc més tranquil del que ho era abans
Em sento identificat amb l’Espanyol. Aquest club mai ho ha tingut fàcil; és com la meva carrera, plena d’obstacles
Si pensem canviar els jugadors estem equivocats; m’he adonat que el que cal és adaptar-se a ells i al seu context
Soc una persona que s’implica molt en els projectes; el que vull és sentir-me realitzat en el dia a dia en el club on estigui

Vicente Moreno (Massanassa, 1974) és un home d’aspecte tranquil i reflexiu. La seva serenitat va ser una de les claus de l’ascens de l’Espanyol. Enguany assaboreix el retorn del conjunt blanc-i-blau a l’elit i l’emoció de la gran victòria contra el Real Madrid. Un triomf que és conseqüència de la gran tasca feta pels seus futbolistes en aquest inici de curs. En aquesta entrevista coneixem una mica més com pensa i com és la persona que s’amaga darrere la figura hermètica de l’entrenador.

Per conèixer una persona el millor és preguntar-li per la seva infància i joventut.
La recordo amb molta felicitat. No pensava ser professional. Estava al meu poble, fent molta vida al carrer i jugant a futbol. Una infància humil i molt feliç.
Com és Massanassa?
Per mi és el millor poble del món [riu]. És un poble enganxat a València. Tot i això, té l’essència d’un poble. Ens coneixem tots i, quasi tots som família. Em sento molt estimat, allà.
Per no sentir-se estimat, amb un camp que porta el seu nom.
Miri, va ser un detall, però no em calia. Soc una persona a qui li agrada passar desapercebuda. No m’agraden gaire els protagonisme. Però he de reconèixer que em va fer molta il·lusió. Jo vaig començar a jugar a futbol al camp antic que hi havia al costat. El dia de la inauguració del camp vell, jo tenia set anys i estava allà. Ara han fet el nou de gespa artificial.
Gespa artificial, i abans terra?
[Riu] Tot era portar fang a casa i les botes brutes. Ha canviat tot molt. No és que siguem millors ni pitjors, però abans hi havia més dificultats.
Com a jugador va picar pedra a segona i segona B. No va ser fins als trenta que arriba a primera, amb el Xerez, i fins i tot fa un gol a San Mamés.
Tinc una anècdota d’aquell gol. L’entrenador de porters era ajudant de Caparrós a l’Athletic i un dia vam coincidir a la ciutat esportiva del Llevant. Em va preguntar si els havia fet un gol a San Mamés amb el Xerez. Li vaig dir que no ho recordava. Per no recordar-ho! [riu]. Va ser l’únic gol que he fet a primera i en un camp històric com San Mamés!
El fet de ser un jugador amb una trajectòria humil ajuda a pair l’èxit actual com a tècnic?
Ningú m’ha regalat res. He hagut d’anar aconseguit les coses. Ningú m’ha posat on estic. Per jugar a segona vaig haver de pujar amb el mateix equip i per fer-ho a primera, igual. D’entrenador, igual. Estic molt orgullós d’aquesta trajectòria i això m’ha ajudat a madurar i agafar experiència. Ha estat un camí ple d’obstacles. Sé el que m’ha costat arribar fins aquí.
Això també l’ajuda a rebaixar el temperament en les rodes de premsa? He vist compareixences seves amb el Xerez on treia el caràcter. Sembla un altre.
No em reconec [riu]: primer per la imatge, perquè han passat anys, i el futbol et desgasta molt en l’aspecte físic. No puc negar que ho noto, sobretot de portes enfora i endins també, en la gestió diària. El temps i l’experiència et donen perspectiva i aprens a estar més tranquil davant els micròfons, a relativitzar-ho tot, tant les coses bones com les dolentes. Busques mantenir una línia. Soc una persona efusiva, amb molt nervi i mala llet, però amb l’experiència i els anys ho calmes tot.
Quan el sento parlar el veig amb un posat tranquil. Sembla anglès. No té un avantpassat britànic amagat?
[Riu] Mai se sap, ho hauria de buscar, però fins on jo sé soc molt de València i de poble. La meva família es dedica a l’agricultura amb l’arròs i els tarongers.
Llavors això es treballa?
L’experiència et va donant i després tens l’ajuda de professionals. He treballat amb psicòlegs, precisament amb el que està ara a l’Athletic, Carrascosa. És una eminència en psicologia esportiva. Tot això m’ha ajudat a modelar-me. Sense perdre l’essència, crec que és bo saber afrontar totes les situacions de manera més pausada i tranquil·la de com ho feia abans.
Ara entenc moltes coses. Algun company em comentava que vostè és com una paret. Com si estigués programat per no donar cap titular. Li agrada tenir-ho tot sota control?
Soc molt minuciós. M’agrada tenir-ho tot sota control sabent que hi ha coses que no pots controlar. També és bonic que hi hagi una part incontrolable, que et pot posar en dificultats i haver-hi de donar resposta. Però m’agrada tenir-ho, gairebé tot, preparat i controlat. Després el futbol et posa en situacions que s’ha de resoldre sobre la marxa. Però reflexionant sobre aquest concepte, he d’assenyalar que els dotze anys que vaig estar a Jerez m’han ajudat. És un club al qual li dec molt. Em sento molt d’aquell club. Vam viure moltes dificultats: impagaments, problemes per entrenar-nos. Fins i tot vam sortir en una portada de l’Interviú per reclamar que ens paguessin. Aquelles situacions em van fer créixer ràpid com a jugador, entrenador i en la meva vida personal m’ha ajudat moltíssim.
Aquells moments d’incertesa ajuden a relativitzar el present i tocar més de peus a terra?
Evidentment. Tocar de peus a terra, però també adonar-te que tot és possible. Aquell equip ho tenia tot en contra i vam pujar a primera.
I del tarannà andalús?
Adoro andalusia. A vegades sents comentaris despectius, però puc donar fe, després de dotze anys a Jerez i un any vivint a Granada, que són gent treballadora, amable i que viuen el futbol amb màxima passió. Són molt entregats. En part em sento andalús perquè van ser anys en què em vaig casar, vaig tenir fills i em vaig fer professional. Soc un defensor d’Andalusia. Que no me la toquin!
Són les famoses etiquetes. Estem en una societat que necessita etiquetar-ho tot. És com vostè, que té l’etiqueta d’entrenador d’ascensos.
A mi m’agradaria no pujar més de categoria perquè voldrà dir que m’hi mantinc. És un any molt important per a tots: per als jugadors i el cos tècnic. Hem de consolidar-nos i esperem competir de manera permanent a primera, que és el que es mereix aquest club, i aconseguir coses boniques.
L’any que agafa l’Espanyol es troba un equip trencat pel descens. Tot i això, la sensació que hi ha és que pujar és fàcil.
No he perdut temps pensant-hi. Tenia molt clar venir a l’Espanyol. Podria haver escollit la possibilitat de continuar a primera, però independentment de la categoria, volia entrenar aquí. El tren de l’Espanyol passava i potser no tornaria a passar. Sabia que si pujava no es valoraria, però no m’importava.
I què li importava?
Entrenar l’Espanyol a primera i, per fer-ho, havia de pujar. Rufete em va donar la possibilitat de venir i vaig notar que l’aposta seva era que jo fos l’entrenador.
Acostuma a ser un tècnic de projectes llargs.
Soc una persona que s’implica molt en els projectes. Ja ho feia com a jugador i també com a entrenador. He estat dotze anys al Xerez, quatre al Nàstic, tres a Mallorca. Si estic còmode, estic a gust i la resposta que rebo del club és la mateixa, estic encantat. No tinc pressa per entrenar altres equips i anar a un de més categoria. El que vull és sentir-me realitzat en el dia a dia en el club on estigui.
Què ha après de l’Espanyol des de la seva arribada?
És més del que em pensava. És un club històric, però quan formes part de l’Espanyol veus el sentiment d’aquest club. A més, quan una persona decideix ser de l’Espanyol a Barcelona hi ha alguna cosa més que guanyar o perdre, sinó sentir-t’hi identificat i representat. Aquest club mai ho ha tingut fàcil. És com la meva carrera.
Vostè està en la quarantena. No sé si és el millor moment d’un entrenador per equilibrar el coneixement vital amb la connexió amb els jugadors?
És un tema més de la manera de ser que no pas de l’edat. Entenc més els jugadors ara quan vaig començar a entrenar.
Per què?
Tenia una lluita interna. Volia que el futbolista fos com jo era quan era jugador. Però cap context és igual, tot és diferent. Vaig adonar-me que el que calia era adaptar-me a ells i treure’ls rendiment en funció de com eren ells i no de com volia jo que fossin.
En què han canviat?
Ara tenen les consoles, els telèfons amb internet, més possibilitats econòmiques, però tenen més dificultats per relacionar-se. Nosaltres no teníem tots aquests mitjans i això feia que tinguéssim més relació entre nosaltres. Tot és diferent. No vull dir que sigui ni pitjor ni millor. Si pensem canviar-los estem equivocats perquè no es pot tornar enrere. Hem de pensar a treure’ls rendiment a partir de com són a dia d’avui.
I quina implicació té en el control d’egos? És complicat gestionar les jerarquies dins d’un vestidor?
Per arribar a primera el filtre és brutal. Has de tenir personalitat, físic, tècnica... El control d’egos? Jo treballo amb unes bases idèntiques per a tots però, després, cadascú té la seva manera de ser. Això és com tenir fills. No els tractes de la mateixa manera. Jo no tracto igual la meva filla que el meu fill. A cadascú li has de donar el que necessita, dins de la seva individualitat. I amb els futbolistes ho faig igual. I també cal tenir clar que per molts cotxes i portades de diari són persones que tenen problemes, que senten, que són feliços o tenen un mal dia com qualsevol.
Què li aporten els seus ajudants Pastor i Pendín?
Jo m’emporto el protagonisme però ells són essencials per a mi. Són el meu contrapunt però també és important la gent del club que treballa amb nosaltres. Són part del meu equip i els bons són ells: els que he portat i els que hi havia. Em fan millor a mi.
Qui dels dos té més rauxa?
Tots dos tenen molta energia i agressivitat. A primer cop d’ull diries que Pendín, perquè es mou molt durant els partits, però Pastor, en el dia a dia, té més mala llet. Tots tenim la nostra manera de ser i ens anem compensant.
Passem a temes seriosos. Com a bon valencià quina paella em recomana?
Soc clàssic, a mi m’agrada la de pollastre i carn, la de tota la vida. Després és igual si et menges una paella mixta, una del Senyoret, un arròs a banda, amb marisc... L’arròs m’encanta. No sé si em ve de família.
La família cultivava arròs?
Sí, el meu avi, els meus tiets però el pare no va voler dedicar-se al camp. Per part de la mare és diferent. El meu avi era sastre.
Ara entenc la seva elegància. Qui li escull la roba?
[Riu] Confio en el que em diu la meva dona i, últimament, també la meva filla, que té vuit anys, i li faig una mica de cas.
Té alguna dèria o és supersticiós amb els colors?
M’agrada molt el blau, no perquè estigui a l’Espanyol, sinó de la meva època al Xerez, quan em vaig identificar amb aquells colors: samarreta blava i pantalons blancs. El blanc-i-blau em persegueix. I, curiosament, el primer equip on vaig jugar, el Catarroja, tenia una samarreta igual que la de l’Espanyol.
Estem acabant l’entrevista i no hem parlat gaire d’actualitat, però li volia preguntar per Sergi Darder. És el líder de l’equip?
Tenim diferents líders i amb registres diferents. En el cas del Sergi, estem parlant d’un futbolista d’un altre nivell. És un jugador que pot jugar a l’equip que vulgui. Ho hem vist en els últims partits contra el Madrid, Atlético, Vila-real. És un jugador, que si està a gust, té el nivell per jugar on desitgi i amb aquest nivell és un líder.
Quantes vegades li han dit que és un tècnic conservador?
M’han dit de tot. I al final em quedo amb els números i això és objectiu: en els equips que he estat he aconseguit bons registres golejadors i, per fer-ho, cal proposar joc ofensiu.
El triomf contra el Madrid ha fet pujar l’autoestima de l’entorn. Però mirant amb perspectiva, aquest triomf no és una conseqüència lògica de les mostres de bon joc contra el Vila-real o l’Atlético?
Moltes vegades fem la valoració pel resultat, però la sensació que teníem dins del vestidor és que podíem guanyar el Madrid i ho dic des de la humilitat. Ho creiem i després ho vam provocar; tot i això, cal que s’ajuntin diverses circumstàncies. Però el Madrid, al llarg de l’any, sempre perd partits i la victòria és conseqüència de la feina feta.
Ara el seu repte és mantenir aquesta competència amb el Cadis i l’Elx?
El meu repte és que no fem diferències contra qui juguem, si ho fem a fora o a casa i que afrontem cada partit com si fos l’últim. Això és el que m’agradaria, no és fàcil, i en això estem treballant.
Té la sensació que aquesta lliga és més igualada que mai?
Ara no m’atreveixo a fer aquesta afirmació. Aparentment, ho pot semblar, però ja ho veurem més endavant i sempre hi ha tres o quatre equips que estan un puntet més al davant.
No sé si aquest any la clau de volta és la medul·lar amb homes com Darder, Melendo o les arribades de Morlanes o Yangel?
És evident que la medul·lar és una zona molt determinant per a un equip però no ens podem focalitzar només en això. Després hi ha les àrees. El futbol és defineix a les àrees: defensiva i ofensiva. Això ho hem de cuidar i ho dic als jugadors. Però, després, d’àrea a àrea, passen coses i aquest punt intermedi hem de fer que passin les coses que volem i, si pot ser, que gaudim. Amb això no vull dir que sigui un espectacle sinó que a vegades pots fer les coses bé d’una manera diferent.
Quan tornaran Yangel Herrera i Javi Puado?
Puado s’ha entrenat de manera parcial i caldrà veure si aquesta setmana pot fer alguna cosa més. Yangel ja ha començat a entrenar-se. No té dolor, però ha d’agafar la forma i sentir-se bé. És qüestió de setmanes, però els terminis els marcarà l’evolució del jugador.
No es queixarà de la implicació dels nous?
Estic encantat. No és fàcil i els ho vaig dir. Fa un any que ens entrenem junts el gros de l’equip i els nous, cadascú a la seva manera, ha tingut la capacitat de rendir de manera molt ràpida i a d’altres els costarà una mica més. Però el que han sumat al grup és brutal.
Hem acabat l’entrevista i no hem parlat de Raúl de Tomás.
[Riu] Està bé! Raúl és un paio fantàstic. Pot tenir l’aparença de ser molt especial i una mica distant. Tot el contrari. És molt afectuós, bona persona, això és el més important, i la resta és molt més fàcil. Com a jugador no cal que en parli. Té molt marge de millora i en això estem treballant, per treure-li tot el que porta a dins.
Té un gran grup humà?
Sí, és un gran vestidor, i el que més desitjo és que els jugadors tinguin un gran any. Han patit molt i vull que gaudeixin, que s’ho passin bé amb aquesta professió que vam escollir.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.